User Profile

Séneca no és la mena de persona amb la que sortiria de festa perquè, al primer 'cubata', ja m'estaria recordant que tots hem de morir algun dia. Serà molt savi i potser sabrà com cal viure, però per viure bé sovint no cal saber-ne sinó gaudir-ne. Seria com el caminar, que si no hi pensem gaire ens surt natural, però si comencen a voler controlar-ho i ser-ne conscients de tots els moviments, llavors ens entrebanquem. ¿És breu, la vida? Doncs no importa si fem vida de la brevetat.

Aquest tercer volum del sextet "La meva lluita" m'ha costat de llegir, i no perquè estigui mal escrit, que en això és admirable, sinó pel que explica: la seva infantesa amb un pare detestable. Se'm fan bola les injustícies i les violències i, per tant, no ho he passat bé. Però alhora, un cop acabat, aprecio que la bona literatura té això, que sovint és indistingible de la vida, i ens ensenya coses que d'altra manera no veuríem. Tant se val, el quart volum m'està esperant i li tinc moltes ganes.

Este ensayo compuesto de «una pregunta y veinte intentos de respuesta» entorno a la vida y obra de Montaigne es, en resumen, una maravilla. Al hilo de los "Ensayos" de Montaigne, Sarah Bakewell desgrana la biografía completa del autor y su manera de entender la vida, tan suya como universal en cuanto que supo atender a los pequeños detalles que nos hacen humanos, ordinarios e imperfectos. Y la autora lo hace con un estilo tan agradable de leer que me vienen ganas de comenzarlo otra vez.

Fa poc vaig comentar un llibre de poesia que no semblava poesia i ara li toca a aquest de teatre que, malauradament, tampoc sembla teatre. Com el seu títol indica, són entrevistes (força interessants, tot sigui dit) amb algun afegit entremig (potser l'únic teatral de tot plegat). Em costa moltíssim imaginar-m'ho dalt d'un escenari i, de fet, tampoc em fa venir ganes d'esbrinar-ho en una sala de teatre. Així que em quedo amb la impressió d'haver llegit un llibre d'entrevistes i prou.

Este libro reúne la poesía de Bolaño desde 1977, su llegada a España, hasta 1993, ya temeroso de su salud. Dado que su prosa es magnífica, algo bueno debería de tener su poesía (o con esa intención lo cogí de la estantería de la biblioteca). Pero no he encontrado poesía en este libro, sino prosa versificada, buena en lo suyo, pero no lo que yo esperaba. También hay fragmentos de prosa que tampoco podría calificar de poética. En fin, algo tiene, pero no lo que yo quisiera.

La poesia de la Clementina Arderiu és de bon llegir, tot i que es molt d'una altra època, potser massa propera per haver passat encara a la universalitat de poetes més antics considerats intemporals. És fàcil imaginar-se el seu entorn quan escrivia els poemes, com també es nota força la influència religiosa en la seva vida. En qualsevol cas, com deia al principi, els seus poemes són de bon llegir i estic content d'haver-ho fet.

«Una mutación en la toxoplasmosis provoca que las mujeres con menstruación se conviertan en gatas salvajes asesinas y feroces, fáciles de provocar y extremadamente peligrosas.» Este argumento propicia un ataque feroz al patriarcado, lo cual consigue a veces con fina ironía y a veces con sarcasmo directo. La novela gráfica no tiene solamente viñetas sino también una miscelánea de contenidos, "anuncios" incluidos, como si de una revista se tratase. He quedado con ganas de más.

Llegir teatre, per molt que m'hagi agradat el text, fa que veure l'obra després perdi molt interès en haver perdut ja el factor sorpresa. I és una llàstima, perquè sospito que aquesta obra sobre l'escenari deu ser força recomanable (si el muntatge és prou digne). Recorda als "Sis personatges en cerca d'autor" de Pirandello, però amb un tractament que els fa més propers als nostres temps. En fi, hauria aplaudit.

Aquesta novel·la grega de més de tres-centes pàgines té veu de dona, bé, de dues dones: la Nina i l'Ekavi. Explica la seva història adulta, inclosa la de la Grècia que les envolta, amb guerres entremig. Està molt ben escrita i entenc que alguns la considerin una obra mestre poc coneguda, però… a mi m'ha semblat pastosa com un iogurt grec, més greix que proteïna, i tot i que estic satisfet d'haver-la llegit, no ho tornaria a fer.

La bona poesia és la que et fa rellegir cada poema en acabar-lo, paladejant-lo de nou. I els de Marta Pesarrodona ho són, així de rodons. I tot i que saps que la clau per interpretar moltes coses de les que diu només la té ella, passejar-nos pel seu misteri és un plaer i fer-nos nostres les seves paraules, també. En definitiva, com ja avisa la coberta, d'aquest llibre tot m'admira.

Deia Jaume Fuster que «Salvant tots els respectes, Marcel Proust em sembla la correspondència exacta, en literatura, de la goma de mastegar —del xiclet, vaja.» I té molta raó, la seva A la recerca del temps perdut és un xiclet, però igual que ningú en mastega sense que li vingui de gust, llegir a Proust és un plaer en si mateix. A més, de tant en tant, hom pot trobar/fer una bombolla que li esclatarà deixant-lo gratament sorprès. Llegir Proust, inclús rellegir-ho, mai és una pèrdua de temps.

La "Poesia completa" és impossible, perquè la poesia és incompleta per definició i en el que li falta radica el misteri de la seva bellesa, allò que la fa tan especial. Aquesta completesa de Joan Vinyoli ens porta a recórrer tota la seva vida en vers, que sembla interessant, tot i que no ho sigui tant escrita. Els seus poemes són agradables de llegir però no et deixen amb ganes d'una segona lectura immediata, cosa que és el que faltaria per completar-la.

Aquesta novel·la breu encara podria ser més breu, però llavors ja no seria tan bona. Juga molt amb la repetició i ho fa de manera tan magistral que no cansa i obté una musicalitat que resulta fins i tot agradable. Em recorda les "Cinco horas con Mario" de Miguel Delibes (que, tot sigui dit, no em va agradar gaire) però sense aquella feixuguesa del monòleg interior.